Un obstáculo capital del progreso del género humano

es que la gente no escucha a quienes hablan con sensatez

sino a quienes hablan más alto.

ARTHUR SCHOPENHAUER

Dibuixo el teu nom

a l’arena de la platja

i el mar l’acaricia

amb tendreses d’escuma…

Sense ser-ne gaire conscient

m’adono que, de sobte,

m’ha envait un núvol de gelosia.

Tota la nostra vida hauria de ser

com el meu lent dia d’avui,

un passeig infinit en bicicleta

sense cap rumb concret

per les places i els carrerons

de l’acollidora ciutat antiga.

M’he perdut pels carrerons estrets

mentre la llum del dia s’anava desfent

entre els terrats de les cases.

He entrat en un petit bar

i he demanat dues tasses de cafè.

Llavors, imaginant que seies allà, tot just davant meu,

he pronunciat, xiuxiuejant, aromàtiques paraules d’amor.

D’esma he pagat i, en aixecar-me per marxar,

el cambrer m’ha picat l’ullet

en un subtil i etern gest de complicitat. 

Assegut serenament davant del piano

m’adono que cada cop que penso en tu

estic composant una nova nota

de la nostra melodia infinita.

Encara força endormiscat provo de llevar-me,

obro els ulls i, des del llit estant,

veig a fora de la lluminosa finestra

un fràgil i lleuger ocellet espantat.

La vida és plena de senyals que ens cal interpretar…

Tots hem estat alguna vegada aquell mateix passarell,

tant fràgils, taciturns i solitaris enmig del món!

Els primers raigs de Sol

escalfen el teu desig de viure!

La Lluna ens mira a tots dos alhora

i somriu, còmplice i esclatant,

des d’allà dalt…

Tu, a casa teva, a punt de sopar

i jo, tot sol, en una anònima habitació d’hotel,

a l’altra banda del món

dedican-te un nou poema.

No decidir mai res amb el cap,

acceptar qualsevol gest de tendresa

i ser sincer com ho son

els arbres més alts

i el torrent transparent.

I deixar-nos gronxar serenament

per la festa de sentir-nos estimats.

La gent té massa pressa.

Corren, van i venen,

sense concedir-se ni un sol instant

per descobrir l’enigma que els bull per dins.

Em busco els ulls al fons del mirall

mentre segello un pacte lluminós

amb la lentitud del temps.

Aquest matí esclatant d’estiu

m’he perdut per un parc, entre les flors,

i he comprés que sentir-se viu

és repetir el teu nom a tots els infants que juguen,

com qui confia un secret,

a cau d’orella.

Viu els teus dies

amb la mateixa il·lusió

que un infant

llepa el seu gelat.

L’has trobada sense buscar-la,

el somriure encés i la pell acollidora.

L’has trobada enmig del soroll del món

i ara ja és a prop teu,

il·luminant el frondós jardí dels dies feliços.

L’has trobada i a partir d’ara

la finestra del teu cor sempre estarà oberta.

Hervé Joncour salió de su casa caminando lentamente

y mirando hacia adelante con una calma infinita.

Nadie parecía verlo y nada parecía ver él.

Era un hilo de oro que corría recto

en la trama de una alfombra tejida por un loco.

ALESSANDRO BARICCO (”Seda”)

Era uno de esos hombres que prefieren asistir a su propia vida

y consideran improcedente cualquier aspiración a vivirla.

Habrán observado que son personas que contemplan su destino

de la misma forma en que la mayoría

acostumbra a contemplar un día de lluvia.

ALESSANDRO BARICCO (”Seda”)